Educación

El projecte Entre lo profundo y lo distante (Entre allò profund i allò distant), concebut específicament per a l’IVAM, parteix del llibre The Spell of the Sensuous (L’encís del sensible) de David Abram, que, des de la filosofia fenomenològica i les concepcions del temps presents en diverses cosmovisions indígenes, planteja que el temps està inscrit en el paisatge. Segons la seua visió, el passat i el futur coexisteixen en el present i es situen espacialment: el passat jeu sota capes de matèria —estrats de terra, anells de corall, zones antigues del cervell— i sosté el present. El futur, en canvi, es troba a l’horitzó: un llindar que uneix el terreny que habitem amb allò que s’estén més enllà, retrocedint a mesura que avancem cap a ell.

A partir d’aquesta idea, la instal·lació inferior explora les formes del passat inscrit en l’espai, invisibles a l’experiència, i convida a endinsar-se en un territori desconegut. L’obra evoca una sensació d’interioritat —caverna, terra, cos, inframón o úter— i disposa les peces de manera que envolten l’espectador, permetent-li desplaçar-se entre capes que remeten als anells dels arbres o als plecs de les coves. Al centre de l’espai s’hi insinua la presència d’una serp mítica, habitant ancestral de l’imaginari subterrani de múltiples cultures.

A la planta superior, una línia metàl·lica recorre el perímetre de la sala com un horitzó, quasi a l’abast de la mà, i s’interromp amb escultures que n’alteren el curs. La instal·lació dialoga amb el sistema de ceques del món andí precolombí, una xarxa de línies sagrades que eixien del centre de la ciutat cap a l’horitzó, connectant huacas —llocs sagrats— i traçant una correspondència entre espai i temps. Cada huaca marcava moments del calendari inca. En aquest sentit, les intervencions que trenquen la línia evoquen aquestes huacas com a marques de temps.

Les dues instal·lacions es vinculen mitjançant una intervenció a l’escala, de manera que l’ascens evoque el creuament d’un llindar, el pas d’un estat a un altre. Aquest eix vertical funciona com una interrupció en la continuïtat, un «ara» que travessa els plans del temps. Entre lo profundo y lo distante explora com el temps s’ancora en el paisatge, reconeixent que tota geografia és, en essència, temporal.